Crec que mai he publicat al blog un projecte com aquest: la reforma i instal·lació del
Museo di Castelvecchio de
Carlo Scarpa (1906-78).
Scarpa és, i més que mai en aquesta obra, el mestre de l'arquitectura seqüencial (arquitectura de guió). Arquitectura on tot està previst, i tot té un ordre -ell va decidir, ja fa temps, cap on dirigiríem els peus i vers on giraríem el cap en tot moment des que entréssim al museu, i a cada pas-. Imagino Scarpa com un perfeccionista obsessiu, amb una fixació pel disseny dels detalls (constructius) i un control malaltís dels recorreguts.
Castelvecchio té, per mi, 4 recorreguts memorables: 1) el
pati d'entrada, treball exquisit de paviments i aigua, on Scarpa desplaça la porta d'accés cap a un racó per emfatitzar, ja a l'interior, 2) la seqüència de 6 sales (preexistents) connectades per les 6 portes originals, on cada escultura està exactament al lloc decidit per l'autor; culminant la successió de sales (
espai-estructura), trobem l'inici del tercer recorregut: 3) la teatral ascensió que ens duu a l'estàtua eqüestre de Cangrande*, mitjançant escales i passarel·les, en l'interstici entre l'edifici i la muralla; i finalment 4) la mítica escala de graons partits que puja cap a la part alta de la muralla, amb excel·lents vistes a la ciutat.
Sens dubte Scarpa és la obsessió i la dedicació absoluta, quasi malaltissa, per assolir el disseny perfecte. L'arquitectura, fins i tot quan pretén objectius (quasi)
antagònics als del mestre italià, necessita sempre d'aquesta dedicació i intensitat, i precisió constructiva.
*lluny de ser un
'Cid Campeador' o un
'Jaume I', l'escultura de'n
Cangrande ens mostra un personatge quasi còmic (
de cap petit, baixet, panxut i camacurt), que porta un casc desproporcionadament gran amb un ridícul cap de gos i que ens apareix, culminant el
treballadíssim recorregut
escarpià (!)
, petant-se de riure.
[vaig tenir l'estranya sort de
conèixer les principals obres de Scarpa (
1,
2,
3, etc.), a un
viatge l'any 2003, directament visitant-les -durant la carrera ningú me'n va parlar-; per sort, sempre estem a temps de créixer...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada