Publico avui -dia estrany i trist per l'arquitectura, ja que als 52 anys ha mort, sobtadament a Barcelona, l'arquitecte madrileny
Luís Moreno Mansilla- la penúltima part de la xerrada del dimecres passat dedicada a l'arquitectura del paisatge.
Us obro la porta a l'obra de quatre despatxos: els dos primers,
Aldayjover i
West 8, són pròpiament paisatgistes i els dos segons,
Sou Fujimoto i
Mansilla-Tuñón, podríem dir que creen (nous) paisatges mitjançant els seus edificis -veureu que us en presento tres obres excel·lents-.
De les imatges dels projectes d'
Aldayjover en destacaria la descripció d'espais 'sense edificis' clarament projectats amb criteris i objectius propis de l'arquitectura 'edificada': llocs on s'està bé, llocs amb potencial per usos diversos, estratègies compositives de paisatges artificials (en el sentit de que estan fets de nou per l'home), etc.
De
West 8 -sempre molt 'holandesos'- n'he agafat dues seccions (amb edificis) on descriuen gràficament amb precisió i molta intenció, sobretot, tot allò que no és edificació (vegetació, vials, talussos, etc.), i una façana pel nou front del riu -fixeu-vos en que realment tenen molt a dir de tot el què no és propiament l'edifici-.
Dels tres projectes -edificis- que tanquen l'article m'impressiona la capacitat que tenen de relacionar-se amb el paisatge original, sense renunciar a una certa contundència formal.
[és possible que en posteriors posts, durant aquesta setmana, concreti alguns punts de l'entrega de dilluns; treballeu fort que entrem a la fase determinant del projecte!]
[no coneixia personalment
Luís Moreno Mansilla, i no em mostraré avui com un fan incondicional -parlant en termes potser massa simplistes- de l'arquitectura dels
Mansilla-Tuñón , autors, per altra banda, d'algunes obres magistrals; d'entre totes les que he visitat en destacaria el
Museo de Zamora i l'interior del
MUSAC, a León (en ambdues obres el treball amb el formigó és espectacular); no obstant hi ha una cosa que, de debò, sempre he admirat de l'arquitectura dels
Mansilla-Tuñón, i és la frescura i l'optimisme (culte) que desprenen sempre els seus projectes -i parlo d'optimisme culte per contraposar-lo al banal i buit 'optimisme' del Sr.
BIG-; en fi, com deia al començar, dia estrany i molt trist per l'arquitectura... descansi en pau L.M. Mansilla]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada