28 de des. 2012

work-place [Studio Mumbai]

Comentava fa un parell de mesos, arran de la publicació del pavelló adossat a una figuera, de Studio Mumbai, que el que més m'interessava d'aquest despatx indi no eren les seves obres -i en té algunes de bones-.
De Studio Mumbai m'interessa sobretot el seu procés creatiu (i productiu).

Pels qui no els conegueu, Studio Mumbai  són un equip integrat per alguns (pocs) arquitectes -i estudiants-, liderats per Bijoy Jain, però sobretot integrat per molts artesans (fusters, rajolers, ferrers, paletes, etc.). El taller, físicament un lloc espectacular, projecta i construeix tots els seus edificis -i fa maquetes; moltes maquetes-.

Us aconsello llegir les obres de Studio Mumbai al revés -de final a principi-: 1) comenceu per qualsevol dels seus projectes que us interessi; 2) passeu per l'entrevista de El Croquis -i aquesta conferència-; 3) perdeu-vos pel magnífic llibre (de sota) editat per Éditions Archizoom de l'EPFL -el podeu trobar a la biblioteca!-; i 4) acabeu amb els dos vídeos -impressionants!- que acompanyen aquest post; són una mica llargs (12'+13')... podeu fer com jo, abaixar una mica el volum del vídeo, triar una bona música (tranquil·la) d'acompanyament, i anar mirant.
-ei, i qui pugui que vagi a la Índia!-

[l'aproximació a la matèria i a la construcció és imprescindible i determinant en la formació (permanent) dels arquitectes -la vostra-; comprendre els sistemes i els processos per tal de treure'n el màxim partit projectual (i en obra) és un valor que possibilita fer millor arquitectura]

[per cert, alguns (pocs) encara no heu penjat el JPG de la maqueta al Dropbox...; ah, i per si no hi ha un nou post abans de cap d'any: FELIÇ 2013 A TOTS!!]







[Studio Mumbai architects, Studio Mumbai work-place, Nagaon, Maharashtra, India, 2005 / El Croquis / +PDF]


21 de des. 2012

Lina Bo Bardi: Teatro Oficina [rehabilitació escola X]

De la sessió sobre rehabilitacions exemplars de fa unes setmanes (123456) restava per publicar una de les obres mestres que us vaig explicar: el Teatro Oficina, a Sao Paulo, de Lina Bo Bardi.

Les descripcions d'obres que faig al bloc són intencionadament esbiaixades i fragmentàries, sempre dirigides a allò que em sembla més destacable de cada projecte -mai he pretès fer cap descripció completa-. Porto dies atrapat amb aquest article sobre el Teatro Oficina; a mig escriure em faig enrere i ho esborro tot, i hi torno, i així he anat cremant intents...
Em temo que ara ja sé el perquè d'aquesta obcecació (poc habitual): és impossible discriminar cap 'element' del Teatro Oficina, res hi és marginal. Tot és destacable i imprescindible: 1) espectacular com  (l'autora) deforma i redefineix l'estructura programàtica i espacial dels teatres clàssics per encabir-la en una caixa de proporcions impossibles (10x50 metres); 2) proposant fer un teatre-carrer (sic) en rampa, amb molta llum (un gran finestral i una coberta retràctil); 3) un teatre-carrer on tothom és actor -i certes ressonàncies a la verticalitat del teatre shakespearià- gràcies a (4) una sort de bastida endossada amb molta precisió -i gran naturalitat!- a la runa original, esdevenint un balcó-grada conceptualment i constructivament impecable, i generant un dels moments arquitectònics més vibrants de la segona meitat del segle passat.

L'arquitectura de Lina Bo Bardi és especial. Arquitectura brutalista i visionària carregada d'optimisme -ganes de que un espai s'utilitzi!-. Arquitectura de construcció magistral. Arquitectura d'atmosferes. Arquitectura amb majúscules.

[tres enllaços imprescindibles per aprofundir en l'arquitectura del Teatro: 123; també us aconsello una altra joia de Bo Bardi: la capella de Santa María dos Anjos (1978), també a Sao Paulo]

[ei, i recordeu tots de penjar al Dropbox la fotografia (.jpg) de la maqueta del primer projecte abans del dia 27]


[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ +Domus]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, estat inicial, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]

[Lina Bo Bardi, Teatro Oficina, Sao Paulo, Brasil, 1991/ + 2G]



11 de des. 2012

algunes obres i algun arquitecte [plaça II]

Sorprès encara per la resposta rebuda a la pregunta de si algú coneixia Rem Koolhaas -suma de silencis i nos-, publico algunes de les obres que han aparegut darrerament a classe.

[debilitat personal per la plaça (inclinada) del Centre Pompidou, a París, i amb ganes de visitar el projecte del Miàs a Banyoles -amb diferència la millor de les seves obres, per mi-]

[treballeu molt les maquetes de cara a la sessió de dimecres; ah, i bona feina ahir!]


[Josep Miàs, pavimentació del Casc Antic de Banyoles, 2008/ +tectónica]

[Renzo Piano & Richard Rogers, plaça del Centre Pompidou, París, 1977]

[Renzo Piano & Richard Rogers, plaça del Centre Pompidou, París, 1977]

[Lacaton Vassal, Place Léon Aucoc, Bordeaux, France. 1996]

[vora arquitectura, Plaça del Mercat de la Salut, Badalona, 2009/ + PDF]

[Viaplana-Piñon, Plaça dels Països Catalans, Barcelona, 1984]

[RCR Aranda Pigem Vilalta arq., piscina i exteriors a la Vila Trincheria, 2003]

[Rem Koolhaas: 1, 2, 3, 4, 5, 6 ...]

10 de des. 2012

conferència BCN [Toni Gironès i Aixopluc]

Aquest dilluns conferència de dos cracks de l'arquitectura (catalana), el Toni Gironès i el David Tàpias (Aixopluc).

[llàstima que a aquella hora tenim classe...]



7 de des. 2012

Jordi Henrich [plaça I]

Com a estrena dels posts dedicats a l'exercici actual, una plaça davant l'edifici que 'acabeu' de rehabilitar, publico la referència de les obres de la interessant (i extensa) xerrada que va fer dilluns passat en Jordi Henrich. -personalment em quedo amb la plaça de l'ajuntament de Burgo de Osma i amb els 2 projectes que rodegen la Barceloneta (1, 2)-

[endinsar-se al web del prolífic Jordi Henrich -impressiona quants (i quins) projectes barcelonins té!- és com fullejar un catàleg de recursos per afrontar el disseny de la plaça que teniu entre mans]

[ATENCIÓ: prepareu bon material per l'entrega de dilluns (2 làmines i 1 maqueta) i el Jordi P. que es prepari una explicació (ppt de 5-8 imatges, incloent PB de l'escola d'idiomes) per una correcció conjunta que farem al començar (aula CB-4); bon cap de setmana!]


[Jordi Henrich i E. Pericas, Plaza Mayor del Burgo de Osma, Soria, 1987]

[Jordi Henrich, J. Artigues, M. Roig, O. Tarrasó i A. Castañeda, Passeig marítim de la Barceloneta, 1a fase, Barcelona, 1996]




3 de des. 2012

gimnasio Maravillas [Alejandro de la Sota]

Sovint insisteixo -a classe- en la importància del treball en secció quan projecteu.
El Gimnasio Maravillas (1962) d'Alejandro de la Sota és un exemple definitiu d'edifici on la secció ho és tot.
Mireu el vídeo (de sota). Mireu el croquis (de sota). I aneu a la biblioteca. I perdeu-vos una bona estona llegint el gimnàs en el magnífic llibre (de sota). Veureu com em doneu la raó.

[a les antípodes de l'escola d'arquitectura de Madrid, la de Barcelona passa (massa) de puntetes, em temo, per l'obra del mestre de la Sota; personalment em quedo, a part del gimnàs, amb les cases d'Alcúdia, els habitatges de Salamanca -de finestres mítiques!- i un parell de casetes (brutalistes) més]

[ja tinc ganes de veure com arranqueu el darrer projecte d'aquest quadrimestre]



[Alejandro de la Sota, Gimnasio Maravillas, Madrid, 1962]

[ISBN: 978-84-936693-9-3]

[Alejandro de la Sota, Gimnasio Maravillas, Madrid, 1962]

24 de nov. 2012

Lluís Clotet i Ignacio Paricio: Dipòsit de les Aigües [rehabilitació escola IX]

He assistit a moltes conferències d'arquitectura en els darrers 20 anys. La xerrada que ens va oferir en Lluís Clotet fa unes setmanes és una de les millors que he presenciat.

Va començar amb una introducció memorable (sobre reutilització i usos imprevistos) i després va explicar un projecte que jo desconeixia: la biblioteca de la UPF a l'antic Dipòsit de les Aigües (de 1.888), al Parc de la  Ciutadella, a Barcelona. L'edifici original, de Josep Fontserè, és impressionant i la intervenció que signen Lluís Clotet i Ignacio Paricio és impecable; d'entrada, 1) decideixen convertir l'edifici en una autèntica infraestructura, carregada de potencial d'ús, definint amb precisió de cirurgià quines són les intervencions necessàries (enderrocs, etc.) que cal dur a terme, indistintament del programa assignat: 2) tirant tot el forjat del primer pis, mantenint, només, una anella perimetral de circulació;  3) reduint el volum de l'aigua emmagatzemada a la coberta enrasant-la al nivell superior de la piscina, amb una solució constructiva brillant (per evitar problemes en cas de sisme), elevant el vas amb uns pilars metàl·lics només recolzats (!) al forjat (vegeu la foto de les escales); un cop condicionat l'antic edifici, 4) l'estructura hipòstila original, de grans pilars i arcs ceràmics (romans), espacialment a les antípodes dels cànons habituals en l'arquitectura de biblioteques, s'interpreta i es reutilitza amb gran encert; 5) tots els elements afegits, per convertir la 'infraestructura' en una biblioteca (altells, prestatgeries, instal·lacions, etc.), es separen físicament i conceptualment de l'estructura original, 6) utilitzant sistemes constructius exquisidament dissenyats -inconfusible segell Paricio-.

Podria seguir aprofundint en la descripció de l'edifici, però, el Dipòsit de les Aigües està a la mateixa ciutat que la vostra universitat d'arquitectura... per tant, ANEU A VEURE AQUESTA JOIA! -viure l'arquitectura pot ser la millor escola-.

[i si teniu ocasió no deixeu d'aprofundir en l'arquitectura del mestre Lluís Clotet; treballeu fort i feu una bona entrega el dilluns; bon cap de setmana!]


[Lluís Clotet i Ignacio Paricio, Dipòsit de les Aigües, Barcelona, 1999]

[Josep Fontserè, Dipòsit de les Aigües, alçat, Barcelona, 1888]

[Josep Fontserè, Dipòsit de les Aigües, seccions, Barcelona, 1888]

[Josep Fontserè, Dipòsit de les Aigües, planta baixa i coberta, Barcelona, 1888]


[Josep Fontserè, Dipòsit de les Aigües, Barcelona, 1888]

[Lluís Clotet i Ignacio ParicioDipòsit de les Aigües, Barcelona, 1999]

[Lluís Clotet i Ignacio ParicioDipòsit de les Aigües, Barcelona, 1999]

[Lluís Clotet i Ignacio ParicioDipòsit de les Aigües, Barcelona, 1999]

[Lluís Clotet i Ignacio ParicioDipòsit de les Aigües, Barcelona, 1999]

[Lluís Clotet i Ignacio ParicioDipòsit de les Aigües, Barcelona, 1999]

 

[Lluís Clotet durant la conferència (magistral), 5-11-2012, ETSAB]

17 de nov. 2012

David Chipperfield: Neues Museum [rehabilitació escola VIII]

Mai m'he sentit totalment atret per l'obra de David Chipperfield, de volums clars (i contundents) i sempre voluntariosament propera a la precisió material suïssa, però amb tics que ratllen perillosament l'excessiva simplicitat (sovint abusant del 'vidre fàcil' -perfectament modulat!- o de l'arquitectura falsament gruixuda de pladur).

La rehabilitació del Neues Museum és, no obstant, una obra de gran maduresa -per mi, la millor de l'autor-: 1) l'estratègia és eminentment conservadora -mireu com reconstrueix el volum- però, a diferència d'Herzog & de Meuron a la Tate, 2) cap moment del projecte es pot entendre sense la preexistència; a l'interior, 3) la proposta espacial és molt suggeridora, fins hi tot quan afegeix elements nous en contrast absolut amb els antics, i 4) el treball matèric és sublim, tant quan afronta els murs, paviments, etc. originals com quan (re)construeix i re-inventa els espais centrals del museu (l'escalinata i els dos patis coberts -magnífica la sala hipòstila!-). 5) L'obra vista (incloent l'emblanquinada) és imprescindible.

Algú podria creure que Chipperfield tira pel camí fàcil i més immediat quan decideix recuperar tan 'fidelment' l'edifici original (que va patir molts danys en la segona guerra mundial); només cal llegir a fons el projecte -i, quan pugueu, visitar-lo!- per captar el gruix i la profunditat de la proposta, i sense oblidar que el repte era excepcionalment difícil.

[massa cops els starchitects es distancien excessivament de l'arquitectura que produeixen, però no tinc cap dubte de que Chipperfield, en aquesta obra, va estar al peu del canó en tot moment -per això és tan bona!-; ah, he de reconèixer que la dansa contemporània em genera un cert nus a l'estómac -ho sento Ariadna!- però paga la pena veure el vídeo que acompanya el post...]


[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]
































[David Chipperfield, Neues Museum, Berlín, 2009/ +El Croquis]

11 de nov. 2012

conferència ETSAB [Harquitectes]

El proper dimarts 13 estic convidat, com a membre d'Harquitectes, a fer una xerrada -'Matèria polièdrica'- dins del cicle de conferències que organitza cada any el Jaime Ferrer a l'assignatura 'Maestros nórdicos' -una optativa de 4rt i 5è molt aconsellable-. Serà a les 16.30 a l'aula CS-4 i estarà oberta a tothom.

[als qui decidiu venir, allà ens veiem]



Carlo Scarpa: Museo di Castelvecchio [rehabilitació escola VII]

Crec que mai he publicat al blog un projecte com aquest: la reforma i instal·lació del Museo di Castelvecchio de Carlo Scarpa (1906-78).

Scarpa és, i més que mai en aquesta obra, el mestre de l'arquitectura seqüencial (arquitectura de guió). Arquitectura on tot està previst, i tot té un ordre -ell va decidir, ja fa temps, cap on dirigiríem els peus i vers on giraríem el cap en tot moment des que entréssim al museu, i a cada pas-. Imagino Scarpa com un perfeccionista obsessiu, amb una fixació pel disseny dels detalls (constructius) i un control malaltís dels recorreguts.

Castelvecchio té, per mi, 4 recorreguts memorables: 1) el pati d'entrada, treball exquisit de paviments i aigua, on Scarpa desplaça la porta d'accés cap a un racó per emfatitzar, ja a l'interior, 2) la seqüència de 6 sales (preexistents) connectades per les 6 portes originals, on cada escultura està exactament al lloc decidit per l'autor; culminant la successió de sales (espai-estructura), trobem l'inici del tercer recorregut: 3) la teatral ascensió que ens duu a l'estàtua eqüestre de Cangrande*, mitjançant escales i passarel·les, en l'interstici entre l'edifici i la muralla; i finalment 4) la mítica escala de graons partits que puja cap a la part alta de la muralla, amb excel·lents vistes a la ciutat.

Sens dubte Scarpa és la obsessió i la dedicació absoluta, quasi malaltissa, per assolir el disseny perfecte. L'arquitectura, fins i tot quan pretén objectius (quasi) antagònics als del mestre italià, necessita sempre d'aquesta dedicació i intensitat, i precisió constructiva.

*lluny de ser un 'Cid Campeador' o un 'Jaume I', l'escultura de'n Cangrande ens mostra un personatge quasi còmic (de cap petit, baixet, panxut i camacurt), que porta un casc desproporcionadament gran amb un ridícul cap de gos i que ens apareix, culminant el treballadíssim recorregut escarpià (!)petant-se de riure.

[vaig tenir l'estranya sort de conèixer les principals obres de Scarpa  (123, etc.), a un viatge l'any 2003, directament visitant-les -durant la carrera ningú me'n va parlar-; per sort, sempre estem a temps de créixer...]


[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio,  detall pati accés, Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]

[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio, Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]

[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio, sector Cangrande, Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]

[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio, sector Cangrande, Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]

[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio, sector Cangrande, Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]

[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio, escala muralla, Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]

[Carlo Scarpa, museu de Castelvecchio, especejat de pedra (volum façana), Verona, 1957-73/ +arxiu plànols]